Aquest article és un encàrrec de l'Observatori la gestió importa (Societat Catalana de Gestió Sanitària). Llegiu-lo íntegrament al seu web.

Sovint, quan em demanen opinió sobre qüestions de gestió en salut, em pregunto què puc aportar realment al debat. Soc una persona que es dedica a pensar en el futur, però sense coneixements específics ni en gestió ni en salut. Per això, em permetreu que comenci aquest text des d’un altre angle i en primera persona, perquè el que vull compartir és una reflexió sobre com les experiències personals influeixen en la manera d’afrontar els reptes del futur. Uns reptes que, inevitablement, també afecten la sanitat, una peça clau del nostre benestar col·lectiu.

Per il·lustrar-ho, partiré d’una conversa recent amb una persona vinculada a la política —que mantindré en l’anonimat, perquè el personatge en si és irrellevant—. El diàleg intentava abordar diversos reptes de manera transversal i, al llarg de la seva intervenció, aquesta persona va fer servir un seguit de termes lluents: progrés, benestar, modernització… Conceptes amb què, d’entrada, la majoria de les persones a la sala podíem estar d’acord.

No obstant això, mentre escoltava, em vaig adonar que, tot i compartir les mateixes paraules, les nostres visions sobre el seu significat i implicacions eren molt diferents. Fins i tot els indicadors que hauríem fet servir per mesurar aquests ideals eren radicalment diferents —gairebé oposats. Eventualment, la conversa va derivar en un intercanvi de retrets, on cadascú atribuïa a l’altre uns posicionaments no expressats explícitament, però sí reconeguts en privat. La raó? La necessitat de concretar. Quan posem nom a les paraules abstractes i les convertim en imatges clares, inevitablement apareixen tensions. Si els imaginaris que cadascú té al cap són diferents, com podem arribar a un acord sense posar-los sobre la taula? És impossible.

Aquesta experiència no és, ni de bon tros, una excepció. En la gestió sanitària, sovint em trobo amb discursos carregats de bones intencions i conceptes grandiloqüents que, malgrat semblar consensuats, no baixen al detall de què realment signifiquen. La política, sovint, es basa en l’art de la retòrica, en dir-ho tot per acabar no dient res. Però la gestió és l’art de la concreció: prendre decisions, establir acords compartits i garantir que tothom avança en la mateixa direcció amb les eines adequades.

Aquest article és un encàrrec de l'Observatori la gestió importa (Societat Catalana de Gestió Sanitària). Llegiu-lo íntegrament al seu web.