El Yoshi, vuitanta-quatre anys, puja les escales del CAP de Salt amb passos curts. A la butxaca, el wallet d’identitat xiuxiueja quan travessa l’arc de registre. A la pantalla discreta de la sala, el Protectorat Clínic de Confiança activa el “silenci segur”: les dades del monitor cardíac s’obren només per a la metgessa i durant trenta minuts. L’aire fa olor de pluja i, a fora, els plàtans deixen anar pol·len. El rellotge del Yoshi vibra: “Respira, asseu-te”.

A la consulta, la doctora Serra observa el quadre net del PCC. Una cua d’alertes es reordena i en queda una: risc d’agudització. L’ExplainCore desplega una síntesi: augment de pes de dos quilos en tres dies, patró d’edema a l’imatge de turmell, al·lèrgens elevats al barri, i un gen que marca una resposta lenta als diürètics. El Yoshi demana, en japonès-català, que la veu li llegeixi el resum; pictogrames simples li mostren aigua atrapada i una escala de confiança groga. “Vol que avisem l’equip d’infermeria de proximitat?”, pregunta la pantalla. Ell pensa en la nora, que avui fa torn de nit, i en el veí que no vol sensors no homologats impresos al taller del costat.

La doctora selecciona “ajust curt de diürètic” i signa. El PCC demana permís per compartir la ruta amb l’equip d’infermeria i amb la farmaciola del barri; el wallet vibra i ell accepta només per set dies. A la sortida, la pluja ja cau i el pol·len s’amara a l’asfalt. El Yoshi nota la pressió a les sabates i truca l’infermeria mòbil; una veu respon que passaran en vint minuts, que porten la tira reactiva fabricada al laboratori local i que deixaran el sensor vell per reciclar. El “silenci segur” s’apaga. Al passadís, un cartell anuncia auditories públiques del Protectorat. El Yoshi guarda el wallet i, abans de marxar, mira la pantalla que reflecteix la seva cara. “Demà respirarem millor”, diu a cau d’orella i enfila el carrer mullat.