Aquest article és un encàrrec de l'Observatori la gestió importa (Societat Catalana de Gestió Sanitària). Llegiu-lo íntegrament al seu web.

Sovint, quan em demanen opinió sobre qüestions de gestió en salut, em pregunto què puc aportar realment al debat. Soc una persona que es dedica a pensar en el futur, però sense coneixements específics ni en gestió ni en salut. Per això, em permetreu que comenci aquest text des d’un altre angle i en primera persona, perquè el que vull compartir és una reflexió sobre com les experiències personals influeixen en la manera d’afrontar els reptes del futur. Uns reptes que, inevitablement, també afecten la sanitat, una peça clau del nostre benestar col·lectiu.

Per il·lustrar-ho, partiré d’una conversa recent amb una persona vinculada a la política —que mantindré en l’anonimat, perquè el personatge en si és irrellevant—. El diàleg intentava abordar diversos reptes de manera transversal i, al llarg de la seva intervenció, aquesta persona va fer servir un seguit de termes lluents: progrés, benestar, modernització… Conceptes amb què, d’entrada, la majoria de les persones a la sala podíem estar d’acord.

No obstant això, mentre escoltava, em vaig adonar que, tot i compartir les mateixes paraules, les nostres visions sobre el seu significat i implicacions eren molt diferents. Fins i tot els indicadors que hauríem fet servir per mesurar aquests ideals eren radicalment diferents —gairebé oposats. Eventualment, la conversa va derivar en un intercanvi de retrets, on cadascú atribuïa a l’altre uns posicionaments no expressats explícitament, però sí reconeguts en privat. La raó? La necessitat de concretar. Quan posem nom a les paraules abstractes i les convertim en imatges clares, inevitablement apareixen tensions. Si els imaginaris que cadascú té al cap són diferents, com podem arribar a un acord sense posar-los sobre la taula? És impossible.

Aquesta experiència no és, ni de bon tros, una excepció. En la gestió sanitària, sovint em trobo amb discursos carregats de bones intencions i conceptes grandiloqüents que, malgrat semblar consensuats, no baixen al detall de què realment signifiquen. La política, sovint, es basa en l’art de la retòrica, en dir-ho tot per acabar no dient res. Però la gestió és l’art de la concreció: prendre decisions, establir acords compartits i garantir que tothom avança en la mateixa direcció amb les eines adequades.

Més enllà de l’ànsia filosòfica i del gaudi de les idees, cal recordar que interpretem la realitat a través de les nostres experiències personals. Autors com Daniel Wahl o Annick de Witt parlen de «worldview», un concepte que descriu com entenem el món a partir dels nostres valors, imatges i vivències, i que pot definir radicalment com actuem, ens comuniquem i ens relacionem amb l’entorn. Per més abstractes que siguin les idees que expressem, darrere de cadascuna hi ha sempre una imatge concreta i específica —tot i que no sempre la sabem o ens atrevim a expressar-la. I, precisament per això, si volem construir models d’atenció i serveis realment útils, no ens podem quedar només amb paraules dòcils i agradables: hem de fer explícits els imaginaris i preocupacions que cadascú porta dins. Només així podrem debatre, confrontar visions i, en última instància, avançar cap a acords sòlids i transformadors.

És precisament per aquesta funció que entenc la (ciència) ficció com una eina rellevant. Pot semblar estrany parlar de ficció en el context de la gestió sanitària, però ofereix un espai alternatiu on explorar possibilitats, articular solucions i imaginar nous paradigmes per als problemes actuals. Permet treballar tant amb escenaris plausibles com amb transformacions radicals.

Posem per cas que imaginem un territori on la prevalença del càncer ha disminuït dràsticament. Què hi ha passat? Què ha hagut de canviar? Potser la transformació urbanística ha modificat els habitatges: més amplis, més ventilats, amb altres materials. Potser l’alimentació ha evolucionat: consum de carn de laboratori, canvis en l’origen dels productes. Potser el transport o els ritmes de vida han canviat. I què ha passat amb els professionals de la salut? Potser ja no es dediquen només a l’assistència aguda, sinó que altres sectors —com el de l’habitatge o l’alimentació— han assumit un paper central en la prevenció i la salut pública.

En un altre escenari, podríem imaginar sistemes de gestió horària flexibles i autònoms, on cada professional gestiona els seus torns amb mínima supervisió, però amb ajustos automàtics per garantir la cobertura. Intercanvis de torns processats de forma immediata, notificacions automàtiques davant absències, i sistemes capaços de redistribuir recursos en temps real. Això generaria desigualtats? Qui en sortiria perjudicat? Caldria modificar els sistemes de retribució?

Els exemples són deliberadament oberts, tant qüestionables com suggerents, però permeten evidenciar que el debat esdevé més productiu quan el pensament abstracte es tradueix en experiències concretes i tangibles. Encara que aquestes idees generin confrontació o incomoditat, és precisament en aquesta tensió on emergeixen les aportacions més rellevants.

És en aquest esperit que Josep Maria Monguet publicava fa un any i mig en aquest mateix portal un còmic sobre la implementació de la intel·ligència artificial en un hospital (Genxat arriba a Vitapolis). Perquè, en última instància, si no som capaços d’imaginar futurs possibles, difícilment podrem construir-los.