Una de les tècniques que s’utilitzen en el disseny de futurs són els escenaris de futur, composicions que poden prendre diferents formats i que ens permeten mostrar diferents futurs potencials a partir dels quals es pot debatre, analitzar i prendre decisions. Aquests diferents formats poden abastar des d’escenaris que quantifiquen alguns paràmetres (per exemple, la població en un territori, l’economia, la salut, etc.) fins a escenaris narratius, molt més populars en la ciència-ficció i el disseny.

Els escenaris de futur tenen una llarga trajectòria, però sovint han estat eines reservades a experts. El procés requereix temps, recursos i facilitació especialitzada. Nosaltres vam voler capgirar-ho: com seria un sistema que qualsevol equip pogués fer servir, sense grans coneixements previs, per generar escenaris suggerents en minuts?

L’elaboració d’aquests escenaris requereix una combinació a parts iguals de capacitat analítica, curiositat i creativitat i, en certes condicions, amb les instruccions adequades, la intel·ligència artificial pot produir textos que aparentment responen als ingredients necessaris per elaborar narratives sobre el futur. Quan va néixer la idea de l’Institut pel Futur, a Innex Labs ja feia un temps que estàvem investigant les possibilitats de la intel·ligència artificial. Sabíem que no era especialment experta a fer bons raonaments, però sí que teníem clar que era bona inventant històries. No vam tardar massa a preguntar-nos si la intel·ligència artificial podria ser una eina al servei de la creació d’escenaris.

Podíem, d’aquesta manera, acompanyar la gent a analitzar i imaginar el futur sense l’expertesa ni els recursos tradicionalment necessaris per fer estudis de futur o disseny de futurs? A partir d’aquí, vam començar a construir una eina experimental que acabaria anomenant-se Màquina del Temps (actualment reanomenada «Prisma»). Una mena de màquina generadora d’escenaris que combina la informació d’unes targetes de megatendències amb IA generativa per convertir hipòtesis de futur en relats que ens ajudin a pensar en com pot ser el futur.

Així doncs, la Màquina del Temps funciona a partir d’un text on s’explica una premissa sobre com podria ser el futur o què hi passaria (hipòtesi). A aquest text s’hi afegeix la selecció de quatre megatendències (triades d’entre un conjunt de 80 targetes), i la combinació de la informació de les megatendències i la hipòtesi s’envia a una IA perquè compongui una narrativa sobre com seria aquest futur i una llista de reptes que hi podria haver. A mesura que fèiem proves, s’hi anaven afegint més condicions, com per exemple el lloc on ha de transcórrer l’acció, l’any o el nivell d’optimisme de la narrativa.

Tallers, proves i aprenentatges

Durant mesos vam fer sis tallers amb 222 participants que van experimentar amb la màquina en grups, provant fins a tres versions del sistema i diferents maneres d’utilitzar-la: des de peticions de partida més genèriques («què passa si augmenta l’envelliment?») fins a les més específiques («què passa si implementem aquesta mesura en aquest territori?»). Durant aquestes proves vam generar 198 escenaris i, entre els participants i els desenvolupadors, es van analitzar tots. Ens interessava saber dues coses: és un escenari que permet tenir converses i desencadena debats durant els tallers per imaginar aquests futurs, i si aporta idees noves que no s’havien tingut en compte a l’hora d’introduir la premissa a la màquina?

Segons el que ens van indicar els participants, el 72% dels escenaris van generar debat i el 54% van donar lloc a idees que el grup no havia considerat abans. I una troballa clau: quan la hipòtesi era situacional i propositiva (és a dir, partia d’una acció concreta), els escenaris eren molt més útils per orientar decisions reals. Aquesta troballa permet reorientar i refocalitzar l’aplicació de la intel·ligència artificial en la creació d’escenaris de futur, però també preguntar-nos quines han de ser les diferents estratègies per acompanyar el «pensar en el futur».

Relats per a repensar el present

Un dels nostres objectius era evitar que l’escenari fos un simple text bonic. Volíem que servís com a catalitzador de pensament col·lectiu. En aquest sentit, el format de targetes i intel·ligència artificial funciona com un accelerador de la imaginació. Primer, perquè força qui l’utilitza a pensar en què pot ser o no rellevant per a la temàtica que explora i formular el futur d’una manera més o menys concreta; i, en segon lloc, perquè una vegada generada una narrativa de futur, el lector del text reacciona: “No era això el que m’imaginava”, “Això ho veig improbable”, “Aquí hi falta això altre”. És aquest xoc creatiu entre el text generat per la màquina i el coneixement del grup el que permet, facilita i promou pensar en el futur.

Mirem al futur de la construcció d’escenaris de futur

Som els primers a reconèixer que la Màquina del Temps no és infal·lible, al contrari. El model tendeix al tecno-optimisme i sovint reprodueix marcs dominants si no se li especifica un marc diferent. Els escenaris poden ser massa genèrics o massa centrats en el context occidental del nord global. Per això, volem incorporar controls de biaix, paràmetres com el to, l’horitzó temporal o la geografia, i explorar sortides més enllà del text: esbossos, mapes, visualitzacions, fins i tot vídeos breus o artefactes de disseny.

El més important, però, és l’aprenentatge que ens enduem: l’escenari no ha de ser perfecte per ser útil en la planificació, sinó que ha de ser suficient per iniciar converses i debats que ens permetin decidir on volem anar i com.

Així i tot, una qüestió fonamental que continua estant a la nostra ment és: encara que siguem capaços d’imaginar el futur, tenim les eines i coneixements per prendre decisions que transformin la realitat cap als futurs que som capaços d’imaginar?