L’oficina del futur de la ciutat de Viladecans és una iniciativa pionera a Catalunya, ja que és un òrgan públic municipal dedicat al futur de la ciutat en lloc de la governança del dia a dia. La creació d’aquest òrgan segueix l’estel·la d’altres oficines i organitzacions d’arreu d’Europa que, des de l’administració pública, donen servei a altres departaments per facilitar que prenguin decisions amb la mirada posada en el futur. Una de les institucions més importants que tenim al continent és el Competence Centre on Foresight i el Policy Lab del JRC (Joint Research Centre, Comissió Europea).

Tornant, però, a Viladecans, l’oficina del futur de la ciutat organitza anualment les Jornades Viladecans 2030, on l’Institut pel Futur ha estat convidat per parlar sobre mètodes de futurització i prospectiva. A continuació us deixem l’exposició que vam fer durant les jornades sobre les tensions entre predicció i imaginació.

Sobre la necessitat de futuritzar

Vivim temps de múltiples crisis: climàtica, social, política, econòmica, psicològica. Però potser la més profunda de totes és la crisi d’imaginaris. No sabem —o no ens atrevim— a imaginar futurs diferents i projectar-los als nostres entorns per fer realitat un estil de vida amb el qual ens sentim còmodes i puguem cultivar la vida en comunitat. Ens costa sortir del marc de pensament en què estem atrapats. El capitalisme sembla etern. El col·lapse, inevitable. I, com deia el filòsof Fredric Jameson, és més fàcil imaginar la fi del món que no pas la fi del capitalisme.

Sortir d’aquest cul-de-sac mental és, justament, la tasca de l’especulació i el disseny de futurs. Imaginar altres mons possibles no és cap exercici ingenu, sinó una pràctica radical. La dissenyadora İdil Galuzoy explica que hi ha dues maneres de relacionar-se amb aquesta pràctica: la predictiva i la normativa. Mentre que la primera es centra en tenir bones dades i una capacitat de projecció molt acurada per saber què passarà (és a dir, mirem el futur de manera determinista), la segona apel·la a la imaginació i la creativitat per pensar en quins futurs voldríem viure, coincideixin o no amb aquells cap a on ens dirigim.

Per entendre aquestes dues aproximacions, pugem al DeLorean i comencem un viatge.

Enfocaments predictiu i normatiu

El nostre primer destí és l’any 1967. En aquest moment històric, una generació de científics comença a fer servir models computacionals per anticipar els efectes del creixement econòmic, el consum energètic o les emissions de CO₂. Figures com Donella Meadows, autora de The Limits to Growth, o Syukuro Manabe i Richard Wetherald, pioners en la modelització del canvi climàtic, posen les bases de la prospectiva: una disciplina que busca predir el futur a partir de dades i tendències.

Aquest és l’enfocament predictiu: una lectura sistèmica del passat i del present per projectar escenaris futurs. És útil, rigorosa i necessària. Però té un problema: pot acabar esdevenint una cotilla. Si només mirem allò que sembla probable, deixem de pensar en allò que és possible.

Continuem el nostre viatge visitant la París del 1899. L’artista Jean-Marc Côté i altres col·laboradors creen una sèrie de postals titulades En l’an 2000. En aquestes vinyetes hi apareixen taxis voladors, robots que netegen, trucades amb imatge… us sona d’alguna cosa? Són visions, potser tecnooptimistes i definitivament extravagants pel moment, però que avui no deixen de ser una realitat. Com a curiositat, si encara es conserven aquestes postals és gràcies a la feina que anys després va fer Isaac Asimov per recuperar-les i preservar-les.

Aquesta és l’aproximació normativa: imaginar el futur no com serà, sinó com voldríem que fos. És una barreja de desig, por, esperança i emoció. No es basa en dades, sinó en valors i ideals.

El futur com a pràctica

Avui, la majoria de discursos sobre el futur que circulen en política, economia o ciència són predictius. Intenten saber què passarà, en el millor dels casos per avançar-nos-hi, en el pitjor per prendre decisions electoralistes. Volen saber què passarà, però no es pregunten què voldríem que passés.

Això ens roba el futur; ens el roben algoritmes que anticipen els nostres gustos, economistes que només projecten gràfiques de creixement o decreixement, governs que fan plans pensant que el món és un sistema tancat i controlable. Dibuixen davant nostre un futur del qual no podem esperar gran cosa i que no val massa la pena viure. Si intentem prendre decisions únicament a partir de la predicció, perdem la capacitat d’incloure allò que no és probable, allò que no entra dins del marc actual, i per tant perdem també la possibilitat de grans transformacions.

Per això, des de l’Institut pel Futur defensem una combinació: predir, sí —però també imaginar.

Predir vol dir llegir notícies, observar tendències, recollir dades, fer enquestes, estudiar patrons. És un treball d’investigació, de connexió, de posar nom al desordre del món. Imaginar, en canvi, vol dir respondre a aquest desordre amb històries, visions i utopies. Vol dir fer lloc a l’emoció, a l’empatia, a l’amor. Imaginar és una forma de resistència, però també d’innovació. I, a més, és una manera de negociar amb allò que no podem controlar ni predir, com és el futur.

Com més complex és el món, més important és no només planificar, sinó també ballar amb la incertesa. En el fons, el futur i la incertesa estan fets de la mateixa pasta: no s’hi pot anar amb un mapa tancat, només amb brúixola i capacitat d’adaptació. I així ens ho recorda Donella Meadows: «No podem controlar o entendre els sistemes. Però hi podem ballar!».

Posem en pràctica l’imaginar (i el predir)

Per posar en pràctica el que havíem exposat durant les jornades, vam facilitar un taller d’una hora i mitja als participants per combinar tasques de futurització predictives i normatives. El taller, centrat en el futur dels carrers, proposava als participants revisar titulars de notícies en diferents àmbits que podien influir en el futur dels carrers a les ciutats intermèdies. Aquestes notícies i casos podien ser normes o propostes de normes del Parlament de Catalunya, dinàmiques i tendències socials o econòmiques, reivindicacions veïnals, el desenvolupament de noves tecnologies, o iniciatives que ja s’havien implementat en altres ciutats.

Els participants havien de trobar les diferents relacions entre aquestes notícies per identificar tendències. Així, les notícies actuaven com a pistes sobre com podien evolucionar les ciutats, i les tendències eren l’evolució que podrien seguir en aspectes concrets. Algunes de les tendències que van identificar van ser: la saturació de dades sobre l’espai públic, la reivindicació (i anul·lació) dels carrers com a espais de conflicte, la transferència dels carrers cap a la propietat comunitària, o la concepció de la natura com a equipament públic.

D’altra banda, també animàvem els participants a utilitzar aproximacions normatives, pensant en quines d’aquestes tendències permetrien imaginar els carrers en què els agradaria viure. Durant una mitja hora, van dibuixar aquests carrers, pensant en com s’havien de distribuir, quina havia de ser la seva estètica, què hi havia de passar i què hi havia d’haver per aconseguir carrers i ciutats que fossin un bon lloc per viure.