A les set del matí, en Jan corre suaument pel passeig de Sant Pau amb el pols al canell que xiula vibracions curtes. L’assistent li proposa rutes fresques per evitar la calor i els carrils plens. A la tornada, al centre comunitari, obre el terminal de la cooperativa i consulta les seves cessions de dades: so, passos, sessions de respiració, anotacions de la terapeuta i la prescripció social del seu hort al terrat. Marca “sí” per compartir el ritme cardíac amb l’equip d’atenció i “no” a un estudi privat sobre productivitat. L’estança fa olor de cafè i terra humida; a la sala del costat, dos veïns aprenen a revocar permisos amb un tutor parell.

Aquell migdia, l’assistent envia un avís d’estrès sostingut i proposa una videotrucada amb l’infermer de l’equip. En Jan dubta. A la pantalla de la cooperativa hi ha una nova votació: un model de triatge amb pesos d’equitat que prioritza barris amb lloguers tensionats. El seu fill espera resposta per cuidar els nets a la tarda; si accepta el model, potser rebrà més avisos en setmanes dolentes i haurà de canviar torns a l’hort. Si el rebutja, l’infermera tindrà menys senyals per ajustar-li la medicació. La mà li tremola sobre el botó “cedeix temporalment”. Recorda quan, fa anys, les apps amagaven clàusules i ningú no preguntava res.

A la reunió del vespre, a l’assemblea de la cooperativa, en Jan demana la paraula. Explica els avisos, el soroll a casa, la necessitat de mantenir l’horari amb els nets i proposa un canvi: permisos de crisi amb horaris protegits i un límit d’alertes setmanals. El tècnic pren nota; una dona gran assenteix; la metgessa del CAP diu que s’hi pot integrar. Voten. En sortir, l’assistent vibra: “Permís activat segons la nova norma”. En Jan camina cap al terrat. El sol baixa darrere antenes i fils; aixeca la regadora i, entre les mates de farigola, el pols es torna lent i constant.